domingo, 6 de enero de 2008

EL QUE HI HA DARRERA EL PETÓ

El catedràtic de filosofia Alain Montandon repassa la presència de l'òscul al llarg de l'història del'art i la literatura. El llibre " El beso ". ¿ Qué se esconde tras este gesto cotidiano? en reuneix múltiples significats.

Un petó mou una trenta de músculs- 17 de la llengua-, nou mil.ligrams d'aigua, 0,18 de substàncies orgàniques, centenars de bacteris gèrmens a dojo. Un sol gest que excita el cos sencer. Doncs el filòsof francès Alain Montandon va fer un repàs de les expressions que aquest fet bucal té en la literatura i les arts d'Occidents i va escriure 144 estimulants i documentades pàgines. Aquest tractat es titula el beso. ¿ Qué se esconde tras este gesto cotidiano?.
Explica Montandon, professor de Literaura de la Universitat de Clarmont-Ferrand, que el romans acostumaven a distingir tres classes de petons: els oscula, que eren petons amistosos; els basia, propis de l'afecte i l'amor, i els suavia , expressió de la passió carnal. Però en aquesta taxonomia queden fora els petons de mare, els d'amant, els d'amic , els de la salutació o cerimònia, els mecànics, els que es fan als morts i als objectes sagrats.
L'autor diu que van ser desconeguts entre els pobles originaris d'Amèrica i Oceania, van causar rebuig entre els xinesos per raó higiènica, pertanyen a la intimitat més estricta entre alguns pobles africans, i a lÍndia es prohibeixen films occidentals amb petó de cargol. ! Fins i tot a Maryland ( EUA), el petó amb llengua està prohibit per la llei!.
Montandon il.lumina sobre l'origen d'algunes expressions- pel que sembla, va ser Denis Diderot qui va posar de moda l'expressió de " besar el cul " en l'obra El nebot de Rameau-; comenta que la pràctica del besamans fa apareix a l'Odissea, i explica tradicions com la del fregament esquimal de nassos, una forma de sentir l'olor corporal de l'altre, cosa que a Occident va començar a perdre sencers a partir del Renaixement.
Segons l'autor d'aquesta obra, la història del petó permet comprendre l'evolució social. A l'edat mitjana el jurament de fidelitat entre el senyor i el vassall se segellava amb un petó a la boca. La mà es considerava inferior a la boca, i el petó als peus significava submissió. Durant els segles XI i XIII el petó va reemplaçar la comunió, ja que la boca era l'òrgan del verb. I al segle XVIII, el del gust per la conversa, el petó va fer que el paper del plaer del capritx i la sorpresa.
Al llarg de la història, els petons també han tornat la vida i la salut. Des del cec de Betsaida curat per un petó ( Marc-8,22-26) al conte de la bella dorment, passant per la recuperació del leprós de la llegenda de Sant Julià l'Hospitalàri de Flaubert, els exemples són nombrosos. La curació es produeix per l'acció triple de tocar, de proporcionar saliva i d'insuflar la vida.

Estimulants i heterodoxos
Potser un dels capítols més estimulants de tot el llibre és el titulat Sensaciones que todos deseamos experimentar en la boca. Recorda Montandon que la boca, justament l'òrgan erogen que està més a prop del cervell, és la cavitat de la nutrició i de l'afecte, de l'alè físic i de l'alè espiritual. Centenars de poetes de diferents èpoques han cantat l'ensucrat nèctar del petó, el seu poder saciant i fins i tot el seu caràcter vampíric( las manchas amarillas, de Théophile Gautier ). Però molts autors com ara Bruno Bettelheim, George Sand i Samuel Beckett, entre altres, hans assenyalat així la mateixa repugnància del petó fet a l'ancià o al malalt, al propietari d'un alè fètid i infame. El poeta llatí Catul, sobre aquesta qüestió, ja va escriure : " D'Emili no es distingeix entre l'olor del cul i el de la boca ".
Montandon també repassa els paisatges del petó. Francesco Patrizi, en un tractat de l'any 1560, apunta la conveniència de començar per la galta, on s'allotja la bellesa de la cara, per seguir pel pit, les mans i la boca. I Flaubert a Novembre, identifica el coll com el lloc d'una sensualitat salvatge .
Però l'autor no descuida els petons més intims, als quals se'ls ha donat els noms llatins de fellatio i cunnilingus. El primer ja va ser practicat en l'antiguitat, tal com demostren els frescos del segle VIII abans de Crist, mentre que el segon va ser en aquella època una infàmia per a un home lliure.
Però compte, els petons també poden ser una estocada, com el de Judes, que Giotto va prepresentar com una figuara bestial, amb uns gruixuts llavis tancas. Un costum que més tard copiaria la Màfia. Tot això i més, a El beso. ¿ Qué se esconde tras este gesto cotidiano?.

1 comentario:

Francesc dijo...

Deu ni do Roser¡¡veig que aquest tema també el domines força eh¡¡jejeje ara falta que posis un post sobre els diferents tipus de petons, així apendria alguna cosa útil....jejejeje
muakis ¡